1. |
Onegeu llibertats
02:55
|
|||
Obriu, obriu els ulls,
que teniu tot un món per descobrir,
i ompliu de verbs la Terra
com s’omple un càntir al cim de l’estiu.
Estimeu, estimeu,
aixequeu ponts que vencin tots els solcs,
i que a les valls més fondes
arribe sempre un raig del millor sol.
Rieu, rieu,
amb llavis dolços i amb les dents,
onegeu llibertats
i alceu el vol dels grans ocells.
Somieu, somieu
quan tothom dormi dins de la quietud,
vetlleu les utopies,
sigueu la vela d’un vaixell tossut.
Viviu, viviu,
trobeu els ports, les portes i els portals,
viviu i feu camí,
tingueu l’anhel d’anhelar l’endemà.
Rieu, rieu...
|
||||
2. |
Absència
00:25
|
|||
Les primeres setmanes de sortir junts, Clàudia, jo t’enyorava molt. Les hores se’m feien eternes, i les omplia escrivint poemes. Aquest va sorgir escoltant un disc del Raimon, que explicava que un professor sempre els deia que els millors poemes d’amor s’escriuen des de l’absència perquè si s’està amb la persona estimada hi ha altres prioritats.
|
||||
3. |
Si no fores (no amb mi)
03:24
|
|||
Si no fores no amb mi no em vindria el vent fresc
d’una nit compartida molt arran de la mar,
ni un passeig sense rumb, ni un bar sols per als dos,
ni un món que es resumeix amb notes de petons.
Ni un raconet secret de jocs per als infants,
ni el teu somriure murri, ni sucre, ni mel.
Si no fores no amb mi no hi hauria cap vers
perquè el trist batec del temps seria per palpar
la pell fresca de tu, per barrejar la carn,
per clavar-nos les ungles, per confondre els alès.
Per descobrir misteris just darrere dels mots
dits amb cos de murmuri en ser que siga fosc.
Si no fores no amb mi no tindria parets
d’un vell pis en la penombra mirant-me amb gest estrany...
Ni sabatilles quietes als peus del sofà,
ni pols damunt dels mobles, ni el neguit intens
d’escriure la batalla de les nostres pors
lluitant contra la màgia dels sense horitzons.
|
||||
4. |
Carta a Clàudia
02:07
|
|||
Si et dic això que et dic i t’ho llegeixes
tremolaràs com un flam o una fulla
o una bombeta una nit de tempesta,
t’assaltaran ninots amb llençols blancs
que rascaran amb ungles de dimoni
els envans del teu cau fortificat,
els notaràs les passes acostar-se
pel passadís del pànic, passaràs
deu mil baldons i posaràs l’esquena
contra la porta per poder salvar-te.
Ho sé perquè mentre em faig el poeta
ple d’armadures i paraules i màscares
penso en el món segur de ser només
la pell que et toca tota, les mans que et dansen
damunt del llit ferotgement enceses,
els llavis que et xarrupen els gemecs,
i em sorprenc jo mateix a la finestra
amb ulls d’adolescent inexpertíssim
mirant amb èxtasi un ocell salvatge
que està volant qui sap si massa a prop.
|
||||
5. |
La força de ser dos
03:22
|
|||
Ens ho hem dit tot i de tantes maneres
que em falten mots per prosseguir en l’amor,
i ara només em queda la secreta,
vaga esperança de fer-te una cançó.
Hem confessat en vespres de tempesta
l’udol covard d’aquelles nostres pors,
i ens hem fet forts com ho és la primavera
malgrat els crits de les goles de llop.
Hem trobat llocs que ens han estat trinxera,
parets i murs per omplir de colors,
aigua en els rius que baixaven de pressa...
Ens hem cregut els amos de mil mons.
Ens hem tingut en els dies de festa
i en el feixuc anhel de temps millors,
ens hem jurat que no hi ha teua i meua
sinó només la força de ser dos.
Ens ha abrigat l’estel de la bandera,
hem combatut contra moltes tardors,
ens hem rigut del mort i de qui el vetlla,
hem tastat sang barrejada en petons.
Potser prenem camins plens de glaceres
i d’alts barrancs i un sostre massa fosc,
potser ens partim sense fer gaire fressa,
afirmarem on ara sols hi ha nos.
Pujarem cims i farem dolces gestes,
tocarem cels i revolucions,
tindrem carrers i no ens caldran voreres,
serem un ball etern a l’horitzó.
|
||||
6. |
||||
M’ho vaig posar com a propòsit al capçal del cervell. “Recorda-ho sempre, Llull: facis el que facis, no deixis de fer res. Que puguis dir que ha valgut la pena viure quan s’apagui la llum.”
|
||||
7. |
Donem la cara
03:51
|
|||
D’allà on el pou es queda sense llum,
d’allà on mor el verdet i l’esperança,
d’allà arranquem i ens enfilem amunt,
com el xiprer, que es torna mig espasa.
Per deixar el cel amb un solc ben profund,
i ja tenim l’espai per fer la passa,
ser el centpeus a qui no espanta el fum,
trobar el goig en cada pedra amarga,
i escaparem de caure dins l’embut,
i serà dolç, el viure i la batalla,
un salt de plens d’un dia de Patum,
o aquell poblet calmós de matinada,
o el nen que riu si li fas un ensurt,
o tot allò que ens queda a la recambra
si no pleguem i aspirem al futur.
Que serà pa que sucarem al suc
del fruit més amorós, que el món no ens mata
ni que ens vinguin de cop deu mil dilluns,
que encara no ens rendim, donem la cara.
|
||||
8. |
Post coitum tristesse
02:54
|
|||
I de sobte ens molesta fins la vida,
la sabem plena de fang i bassals,
som conscients que l’absurd no té mida
que som xais avançant a cops de pals,
que avui per mi has estat sols una dida,
i jo per tu un fanal entre els ravals,
i que tots dos hem escoltat la crida
que escolten amb deler certs animals.
I ara voldríem just ser a un altre lloc,
que aquest silenci es torna massa espès,
com si un pantà caigués damunt del foc
i ja ni déu cregués que ha estat encès.
I tu ja saps que d’aquest enderroc
alguns en diuen post coitum tristesse?
I ara el temps ens avança a poc a poc:
és un cargol, un coix, un malentès,
un diumenge a la tarda, un cel tot groc,
somiador que no somia res.
I ara voldria moure’m i no em moc,
voldria el cel lliure que vol el pres,
ser aquell gat que fuig si li ve un roc,
matar l’angoixa de negar-te un bes.
I tu ja saps que d’aquest enderroc
alguns en diuen post coitum tristesse?
|
||||
9. |
Nit
00:22
|
|||
La nit anterior vaig entrar a antres desconeguts, i vaig ser un poeta tòpic, melodramàtic, i vaig seure sol a la barra, i vaig beure més del compte, i vaig escriure coses en un tovalló de paper.
|
||||
10. |
La solitud
03:07
|
|||
La solitud és tornar de viatge
i que ningú t’espere.
Trobar la casa coberta de pols
i amb olor de tancat.
Obrir finestres i que entren fantasmes
de melangia borda.
Untar la pell de paraules no dites:
silenci mastegat.
La solitud és saludar el vell ficus
com un company etern.
És un telèfon mut, l’ordinador
que ja no et vol dir res.
Desfer maletes, posar rentadores,
descarregar les fotos.
Una dutxa i estar-s’hi dos mil segles:
saber que tot és sec.
La solitud és encarar-te al buit
gèlid de la nevera.
Adonar-se que no t’han enyorat
ni els cucs de l’enciam.
Sopar qualsevol cosa, mig fer zàping,
anar del sofà al llit.
Deixar que el semen s’asseque a la panxa:
vençut sense combat.
I somiar
una abraçada a l’aeroport.
|
||||
11. |
Carn i ossos
00:11
|
|||
Eres carn i ossos i et tornava a estimar, perduda en aquests vaivens tan teus. Capficada a estimar-nos no així, a viure.
|
||||
12. |
Viure
02:49
|
|||
Viure com toca viure.
Viure com toca viure i ha tocat.
Viure com toca viure i ha tocat,
fer els semàfors i anar per la vorera,
dissimular si et sobta la plorera,
i no obrir mai les portes bat a bat.
I claudicar per un trist forrellat,
i dir que sí perquè hi ha qui ho espera,
oblidar ganivets, sempre cullera,
i a l’infinit no veure-hi novetat.
Viure com toca viure.
Viure com toca viure i ha tocat.
Regar les plantes, fer el llit al matí,
acumular arrugues en els buits del calendari,
i escriure avui el que es va pensar ahir,
buscar amors de calma i balneari.
Viure com toca viure.
Viure com toca viure i ha tocat.
Estimarem estimant-nos no així:
serem els més revolucionaris!
|
||||
13. |
Temptacions
00:30
|
|||
Em temptaven els cabells que de vegades et deixaves al vent i eren molt d’anunci de xampú. Em temptaves quan t’observava ballant, aïllada del món, de tot i de tothom, vital, feréstega, lliure, alliberada. I em temptaves, també, l’endemà d’una nit de luxúria, amb la serenor dels matins en què el sol entrava per la finestra, i em venia al cap alguna cançó de l’Ovidi Montllor i n’escrivia un poema assegut al sofà del menjador.
|
||||
14. |
Vindrà el juny
02:18
|
|||
El menjador és l’espectacle
del Dionís que invocàrem
de nit, ahir.
El vi calent dormiteja
i hi ha una copa marcada
del teu carmí.
Els plats conserven les restes
que una altra fam més urgent
va alliberar.
S’esdevé una dansa quieta
de mitges, calces, camises
sobre el sofà.
Arribes descabellada.
Véns del cau on ens perdérem
i ets un somrís.
Dus només la samarreta
que has agafat de l’armari
sense permís.
Aquella que més estime.
La samarreta vermella:
el nostre puny.
Fornicarem altra volta
i serem tu, el roig i jo:
vindrà el juny.
|
||||
15. |
Això és l'amor
03:20
|
|||
L’amor diria si sabés l’amor dir,
l’amor diria sens demanar permís.
Un amor foll, un amor animal...
Un amor foll, un amor animal.
Un amor de descarrile sovint i sempre cerque noves vies,
un amor que s’explica rere els envans, rere els miralls.
Potser amb massa literatura,
potser amb tus i jos i nosaltres
que no sabem catalogar,
un amor de xup-xup, o un amor d’alta flama,
o una mescla impossible, o això i allò de l’Estellés,
un amor d’ho regale tot tan generós fins que fa mal.
Això és l’amor, un amor lliure...
Sense cadenes ni vassallatges,
de cop de puny a les entranyes,
de versos curts, de no cap coma
la pell les ungles els batecs,
un amor d’estimar la vida també si no hi ha mapes,
de brúixola rompuda a cops d’instint,
de rellotge de sol posat a l’ombra,
de carn, si cal, però no només, amor per créixer
com una planta enllà del test, que si la terra no ens sosté
tot ens tremola, on poso els peus?, tot és abisme inconegut,
i què?, carai, amor per estimar l’amor.
Això és l’amor, un amor lliure...
Un amor foll, un amor animal.
|
||||
16. |
T'enyore
02:16
|
|||
L’enyorança és un cos d’elefant sòrdid
que busca el cementiri sense rumb.
Té les potes gruixudes i lentíssimes
dels dies rovellats entre aquests murs,
té els mots que no et puc dir, massa silenci,
el record tràgic d’aquell teu perfum,
els ullals pàl·lids que enfoquen el terra,
la boca seca i els ullets caiguts,
les orelles enormes i pansides
però els sons de tot sols són cadàvers muts.
I al front dels anys s’hi passeja sarcàstica
la gota de suor que ve de lluny,
i aquí te’m trobes, aquí on tu no ets,
aquí on governen records i quietud.
T’enyore amb les set lletres dels pecats,
i és una corda i no en sé desfer el nus,
t’enyore i bec els beures que ens bevíem,
que et vull omplint-me el veire de futur.
T'enyore.
|
||||
17. |
Un finestral nou
00:33
|
|||
Res no ens farà por. D’acord, potser sí, potser de vegades en tindrem una mica, que no som superherois ni cal que ho siguem. Però hi serem per protegir-nos, per batre les tremolors que ens vindran de l’exterior. Serem el futur dels somnis, serem el present envalentit, serem també el passat, que edulcorarem amb la pintura de la tendresa. Tindrem el temps absolut d’un finestral nou.
|
||||
18. |
L'amor fora de mapa
01:41
|
|||
Obrim els porticons de l’univers
i aboquem-nos al mar amb la barqueta
del pescador que té per guia el cel,
que clogui els ulls el dia que s’aferra
a l’ordre ja establert.
Vindrà primer la vida en la foscor
i just després la lluna més propera,
i ens parlarà, però no ho dirà tot
perquè la ruta encara ens és secreta
i hem de reinventar el món.
Seurem en bancs que no seran enlloc,
farem servir colors amb nous matisos,
tindrem per tela el sol de quan s’ha post,
i així escoltar atents l’oracle ambigu
de bruixes i bruixots.
Res no serà com ens havien dit,
arriscant-nos al risc del sense xarxa,
l’interrogant ens farà seguir el fil,
les respostes seran fora de mapa
i no ens caldrà permís.
|
||||
19. |
Em demanes un poema
05:11
|
|||
Em demanes un poema
i jo només tinc la vida,
i no hi ha l’aigua en la calma
sinó l’onada embravida,
un jugar-s’ho al tot o res,
un carrer sense voreres
que ens condueix a la selva
perquè s’inventa dreceres,
unes mans tocant el món,
unes ungles que s’hi arrapen,
el vent, les pedres, les flors,
dos folls felins que s’atrapen,
un rellotge i cap agulla,
un tren fora de la via,
la llibertat de l’ocell,
l’encert de la bogeria.
Em demanes un poema
i jo només em sé els besos
rodolar marges avall,
l’instint bàsic del ser empesos,
un ara que esclata i riu,
uns cossos que fan la festa,
el racó al mig de la plaça,
un total on hi ha la resta,
una orella que queixala
una boca que gemega,
una pell tremolant tota,
un sí, sí, que res no nega,
que allà al darrere del bosc
on dorm l’ogre mai no vist
nosaltres ens hi hem perdut
per descobrir el paradís.
Em demanes un poema
mes no tinc abecedaris
per contar allò que cal,
que hem romput els calendaris,
ens hem carregat els dogmes,
hem fet llei la desmesura
i hem saltat els murs plens d’heures,
i no ens fa falta armadura,
que n’hi ha prou amb la utopia
i el got que vessa de vi,
i els peus que palpen el terra
i tot el que no hem de dir,
i un bocinet de tendresa
i molt del regne animal,
i una batalla sense armes:
que no volem prendre mal.
|
||||
20. |
Gràcies
03:25
|
|||
Gràcies per l’escala que ens du amunt,
gràcies per la força de ser dos,
per la mà que m’allargues en silenci,
pel silenci de quan bramula el món,
pel plat sencer partit de bona gana,
pel got de vi que ens mira com feliç,
per la ruta dels cossos tan salvatges,
pel llençol del somriure més bonic,
gràcies per l’espatlla i la carícia,
gràcies de nou per la força de ser dos,
per fer-me nou quan em mires i et mire,
per voler aprendre amb mi el perfil abstracte
de les lletres del mot tabú «t’estime».
de les lletres del mot tabú «t’estime».
|
Streaming and Download help
If you like L'amor fora de mapa, you may also like:
Bandcamp Daily your guide to the world of Bandcamp